Manel Alonso i Català

(Puçol, L'Horta 1962) Escriptor, editor i periodista valencià.

Ha participat en la fundació de les revistes L'Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la Difusió i Lletres Valencianes, així com de Brosquil edicions després d'haver passat per la direcció de diverses editorials com ara Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia. Ha col·laborat a les publicacions Saó, El Temps, Levante, Caràcters, L'Illa, Camacuc, L'Aiguadolç, Daina, Revista Postal, L'Horabaixa, Laberint, Tirant al blanc, L'Esment, S'Esclop, La Lluna en un Cove, així com en la premsa digital: L'Informatiu, Morvedre.info, Portal del llibre i El Punt.

Actualment podeu seguir-lo a les xarxes socials i visitant els blogs que gestiona com ara ELS PAPERS DE CAN PERLA i ELS MECANOSCRITS DE POUET

_________________________________________

Què significa per a tu o què engloba el concepte cultura popular?

Per a mi cultura popular és la cultura tradicional i particular d’un grup ètnic, nacional o cultural determinat. Jo, a diferència dels anglosaxons, no incloc en ella l’anomenada cultura de masses. Fins al segle xix la cultura popular es transmetia bàsicament d’una manera oral, però a partir d’aquells anys, influenciats pel romanticisme, comencen a recopilar-se per escrit i més endavant s’inicien estudis seriosos sobre el tema. Amb l’aparició del fonògraf, de la ràdio, del cinema i la televisió així com de la industria de l’espectacle hi ha qui actualitza la seua música, el seu ball tradicional i el dota dels elements suficients per mantindre-los en plena vigència en un temps en que la transmissió de cultura utilitza altres canals, el cas més pròxim a nosaltres és el de la música tradicional andalusa.

Creus que el treball de les associacions i altres agents culturals ha de reivindicar la tradició de manera monolítica o cal adaptar les tradicions als nous temps sense perdre la seua essència?

Hi ha qui defén una tradició inamovible i exigix un purisme que mai no ha existit. A mi m’agrada i crec que és necessària la seua adaptació als nous temps, als nous llenguatges, sense perdre la seua essència, donant-li saba nova perquè les noves generacions puguen viure-la amb intensitat i sense la sensació que estan actuant dins d’un museu.

Molta gent pensa que els termes cultura popular i tradició van lligats necessàriament a la gent gran. Conseqüència directa d’aquest pensament és doncs la ruptura del relleu generacional en la transmissió i assumpció de les nostres arrels. Però és cert que els joves no es fan seua la cultura popular?

Generalitzar no m’agrada, hi ha joves amb tot tipus d’interessos. És cert que la cultura de masses provinent del món anglosaxó està molt present en la cultura de les darreres generacions, algunes de les quals ja fa temps que han deixat enrere la joventut, i ho és per una raó molt simple: la potència de la seua indústria cultural que ha utilitzat el seu folklore com a matèria primera de molts productes d’entreteniment tot actualitzant formes i missatges.

Hi ha joves que sí que fan seua la cultura popular de la seua nació. Quan jo era menut es podien comptar amb els dits de la mà el nombre de dolçainers que hi havia en actiu. Ara, gràcies a la tasca de molts joves que han sabut donar-li una empenta, el nombre de dolçainers ha crescut d’una manera espectacular. La dolçaina ha passat d’obrir processons i cercaviles a pujar dalt dels escenaris. La dolçaina, barrejada amb músiques provinents d’altres territoris, ha creat un so dins de la música pop propi d’estes terres. El cas de la pilota valenciana també ha estat espectacular, i això ha estat gràcies al fet de saber posar-la al dia.

La globalització actual ha dut la nostra societat a l’adopció de costums aliens a la pròpia cultura i hi ha una sensació de crisi permanent pel que fa als costums i tradicions dels nostres pobles. Malgrat tot, podem dir que la cultura popular travessa un bon moment?

Les crisis no tenen per què ser negatives. L’adopció de formes culturals provinents d’altres llocs sempre ha estat una constant en la nostra cultura.

Crec que podríem estar millor si es feren les actuacions que toca des de les institucions públiques i des de les privades. No oblidem la immensa tasca que es podria dur a terme des de xàrcies d’associacions tan consolidades, extenses i amb tants membres com són algunes entitats ludicofestives com ara les falles.

Quines creus que són les claus per a un reviscolament de la cultura popular?

La recuperació, l’estudi, la difusió, el saber utilitzar els canals i els llenguatges actuals per a donar-la a conéixer a la gent i crear escoles, tallers i activitats en les quals, des de la participació la gent, torne a sentir-se com a propi un patrimoni que restava oblidat en l’andana de casa entre les eines velles dels avis i besavis.

Josep Vicent Frechina

(Massalfassar, L'Horta 1966) Crític musical i literari, musicòleg, estudiós de la música i cultura popular i col•labora en diverses revistes.

A nivell professional és llicenciat en Química Orgànica per la Universitat de València i exerceix com a professor de Física i cap d'estudis a l'American School of Valencia.
 

Fou un dels fundadors de la Colla de Dimonis de Massalfassar. És membre del Centre d'Estudis de l'Horta Nord, entitat organitzadora del Congrés d'Estudis de l'Horta Nord i president de l'Associació Tramús, Tradició i Música que junt a Solc d'Osona i Carrutxa de Reus editen la revista Caramella de música i cultura popular, que organitza i col•labora en diversos festivals de música tradicional entre ells el Cant al ras, trobada de cant rural de Massalfassar. Des de l'any 2008 forma part del jurat dels Premis Ovidi Montllor als artistes que publiquen música en valencià.

_________________________________________

Què significa per a tu o què engloba el concepte cultura popular?

Cultura popular és un concepte bastant ambigu i ampli perquè se l’hagen apropiat diferents ideologies amb intencionalitats diverses, perquè els teòrics hi hagen trobat un camp de batalla excel·lent per dirimir les seues disputes conceptuals i perquè la seua sobrexposició l’haja convertit en un terme una mica desubstanciat i semànticament inoperant.
Personalment, i contra el criteri de l’antropologia i la sociologia contemporànies, m’agrada confrontar els conceptes de cultura popular —horitzontal, difosa per mecanismes poc subjectes a control, més o menys democràtica, element decisiu en l’articulació social— i cultura de masses —vertical i jerarquitzada, difosa mitjançant propaganda de gran abast, instrument de control del mercat i les relacions socials—.

Creus que el treball de les associacions i altres agents culturals ha de reivindicar la tradició de manera monolítica o cal adaptar les tradicions als nous temps sense perdre la seua essència? 

No té cap sentit defensar les tradicions per se. La tradició no és garantia de res perquè no és res. La tradició no existeix, en el sentit que ja no governa les societats: era un procés dinàmic de transmissió cultural que ha quedat obsolet. Ara, la cultura tradicional ja no s’hereta sinó que, en tot cas, es tria. La tradició, com l’entenem ara, és un invent de la modernitat: abans ningú no es plantejava “defensar les tradicions” o “recuperar les tradicions”. La tradició formava part de l’engranatge social i, per això, era imperceptible. Paradoxalment, en el moment en què la visualitzem, deixa d’existir. Avui escollim continuar o recuperar determinades tradicions perquè pensem que formen part de la nostra identitat col·lectiva. Des del mateix moment que fem això, ja estem “adaptant” les tradicions als nous temps.

Molta gent pensa que els termes cultura popular i tradició van lligats necessàriament a la gent gran. Conseqüència directa d’aquest pensament és doncs la ruptura del relleu generacional en la transmissió i assumpció de les nostres arrels. Però és cert que els joves no es fan seua la cultura popular?

Els joves tenen la seua pròpia cultura popular que no té perquè assemblar-se en res a la cultura tradicional. És evident que s’ha produït una fractura entre totes dues, fractura que sembla reduir-se lentament, a mesura que avança el desarrelament i l’homogeneïtzació dels referents culturals.

La globalització actual ha dut la nostra societat a l’adopció de costums aliens a la pròpia cultura i hi ha una sensació de crisi permanent pel que respecta als costums i tradicions dels nostres pobles. Malgrat tot, podem dir que la cultura popular travessa un bon moment? Quines creus que són les claus per un reviscolament de la cultura popular?

La necessitat d’una identitat col·lectiva, imprescindible per trobar un lloc en l’espai i el temps amb un cert sentit —o al menys que li dóne un cert sentit a l’existència— està tenint l’efecte de revulsiu en determinats sectors socials. Un revulsiu que esà propiciant un cert retrobament amb alguns elements de la cultura popular tradicional —l’espectacular boom de la dolçaina en els darrers trenta anys en seria un dels exemples més paradigmàtics— que, al seu torn, susciten l’interés per altres elements directament o indirectament vinculats —la música tradicional en general, per exemple— i així succesivament. La sensació general és de redescoberta, ben bé de reconciliació amb el passat col·lectiu.
En aquest punt ha estat decissiva la feina duta a terme per l’àmbit associatiu que ha fet visibles aquests elements de la cultura popular tradicional i ha contribuït a crear una xarxa territorial de difusió i promoció que, en bona mesura, ha pogut suplir la desídia activa de les institucions públiques envers tot allò que tinga un component identitari difícil de banalitzar.