dissabte, 8 de novembre del 2014

Josep Vicent Frechina

(Massalfassar, L'Horta 1966) Crític musical i literari, musicòleg, estudiós de la música i cultura popular i col•labora en diverses revistes.

A nivell professional és llicenciat en Química Orgànica per la Universitat de València i exerceix com a professor de Física i cap d'estudis a l'American School of Valencia.
 
Fou un dels fundadors de la Colla de Dimonis de Massalfassar. És membre del Centre d'Estudis de l'Horta Nord, entitat organitzadora del Congrés d'Estudis de l'Horta Nord i president de l'Associació Tramús, Tradició i Música que junt a Solc d'Osona i Carrutxa de Reus editen la revista Caramella de música i cultura popular, que organitza i col•labora en diversos festivals de música tradicional entre ells el Cant al ras, trobada de cant rural de Massalfassar. Des de l'any 2008 forma part del jurat dels Premis Ovidi Montllor als artistes que publiquen música en valencià.
_________________________________________

Què significa per a tu o què engloba el concepte cultura popular?

Cultura popular és un concepte bastant ambigu i ampli perquè se l’hagen apropiat diferents ideologies amb intencionalitats diverses, perquè els teòrics hi hagen trobat un camp de batalla excel·lent per dirimir les seues disputes conceptuals i perquè la seua sobrexposició l’haja convertit en un terme una mica desubstanciat i semànticament inoperant.
Personalment, i contra el criteri de l’antropologia i la sociologia contemporànies, m’agrada confrontar els conceptes de cultura popular —horitzontal, difosa per mecanismes poc subjectes a control, més o menys democràtica, element decisiu en l’articulació social— i cultura de masses —vertical i jerarquitzada, difosa mitjançant propaganda de gran abast, instrument de control del mercat i les relacions socials—.

Creus que el treball de les associacions i altres agents culturals ha de reivindicar la tradició de manera monolítica o cal adaptar les tradicions als nous temps sense perdre la seua essència? 

No té cap sentit defensar les tradicions per se. La tradició no és garantia de res perquè no és res. La tradició no existeix, en el sentit que ja no governa les societats: era un procés dinàmic de transmissió cultural que ha quedat obsolet. Ara, la cultura tradicional ja no s’hereta sinó que, en tot cas, es tria. La tradició, com l’entenem ara, és un invent de la modernitat: abans ningú no es plantejava “defensar les tradicions” o “recuperar les tradicions”. La tradició formava part de l’engranatge social i, per això, era imperceptible. Paradoxalment, en el moment en què la visualitzem, deixa d’existir. Avui escollim continuar o recuperar determinades tradicions perquè pensem que formen part de la nostra identitat col·lectiva. Des del mateix moment que fem això, ja estem “adaptant” les tradicions als nous temps.

Molta gent pensa que els termes cultura popular i tradició van lligats necessàriament a la gent gran. Conseqüència directa d’aquest pensament és doncs la ruptura del relleu generacional en la transmissió i assumpció de les nostres arrels. Però és cert que els joves no es fan seua la cultura popular?

Els joves tenen la seua pròpia cultura popular que no té perquè assemblar-se en res a la cultura tradicional. És evident que s’ha produït una fractura entre totes dues, fractura que sembla reduir-se lentament, a mesura que avança el desarrelament i l’homogeneïtzació dels referents culturals.

La globalització actual ha dut la nostra societat a l’adopció de costums aliens a la pròpia cultura i hi ha una sensació de crisi permanent pel que respecta als costums i tradicions dels nostres pobles. Malgrat tot, podem dir que la cultura popular travessa un bon moment? Quines creus que són les claus per un reviscolament de la cultura popular?

La necessitat d’una identitat col·lectiva, imprescindible per trobar un lloc en l’espai i el temps amb un cert sentit —o al menys que li dóne un cert sentit a l’existència— està tenint l’efecte de revulsiu en determinats sectors socials. Un revulsiu que esà propiciant un cert retrobament amb alguns elements de la cultura popular tradicional —l’espectacular boom de la dolçaina en els darrers trenta anys en seria un dels exemples més paradigmàtics— que, al seu torn, susciten l’interés per altres elements directament o indirectament vinculats —la música tradicional en general, per exemple— i així succesivament. La sensació general és de redescoberta, ben bé de reconciliació amb el passat col·lectiu.
En aquest punt ha estat decissiva la feina duta a terme per l’àmbit associatiu que ha fet visibles aquests elements de la cultura popular tradicional i ha contribuït a crear una xarxa territorial de difusió i promoció que, en bona mesura, ha pogut suplir la desídia activa de les institucions públiques envers tot allò que tinga un component identitari difícil de banalitzar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada